Reflexions literàries sobre els 7 Pecats Capitals

Hatsue

Acte I. La Supèrbia:

Sublim actriu consagrada, la bomba H
observa des del seu pedestal a l’emperadur nu
busca els ulls dels mortals, no importa el nom.
Ella escull qui sap comprar-la amb el màxim elogi
rient de nosaltres, el preu és la guerra infernal
buscada per tots nosaltres, rastrejant l’odi
intentant ser els únics amb títol de propietat.
Administrem-la bé, nosaltres els amos de la corretja!
Superbs serem per sempre, els seus esclaus.

Acte II. L’avarícia

No és allà on trobaràs l’avar
Cerca als palaus daurats, d’on neix tot l’art
No busquis el nom, és un calamar
Quan xucla les butxaques, mai n’és fart.

Hidra, de caps en té un centenar
L’or et farà buscar entre l’espart
Vigila! No et deixa tranquil ni al bar,
Fins que moriràs, de gana o d’infart

No busquis vells que comptin piles d’or,
Guaita com el seu rostre no té forma
Entre comptes de banc, el dolç licor

Busca més aviat els signes, la norma
Els seus deixebles tenen tot l’honor
El mercat, gran avar, la nostra corma.

Acte III. La lúxuria

La neu que desfà
L’erecció ardent
Sobre la pell

Acte IV. La ira

El cel es va trencar amb el so d’un tro el mateix moment que Lord McCallister emprenia l’última punyalada contra el cos mort, que es balancejava com un ninot de peltre sobre el sofà tacat de sang. El coixí esguinçat havia llançat a l’aire les plomes que contenia i aquestes, al caure al terra, es convertien en una petita massa enganxosa que les reduïda a un bri vermell i fosc, de la mateixa manera que l’amor que algun cop havia sentit per la jove lady Ashton, s’havia convertit en una ràbia fosca i espessa, congelant en els llavis de la jove el somriure cruel amb el que li havia dit no.

Acte V. La gola

Em sento trencada.

A vegades, els més petits gestos poden significar un gran canvi en l’esperit. Escoltes un petit comentari, i ja no saps si està lluitant o no. T’enrabies i t’entristeixes, però no cal plorar més. Arribats a aquest punt, hi ha un interruptor que salta i es queda allà, esperant que l’apugis, com si el teu cos fos una vulgar màquina.

És llavors quan em menjo un bombó. Solen ser bons companys de viatge.

Acte VI. L’enveja

Miro el que abans era un paper
Ara, la fulla en blanc de l’escriptor
Que omples davant els meus ulls
Meticulosament, dues passes endavant
una endarrera.
Miro les lletres que ara són poesia.
La tinta gira i es retorça,
Però la teva voluntat és més forta.
L’escriptor no es rendeix mai.
I m’agradaria cremar-ho,
Veure com es moren les cendres!
Ningú arribaria a saber mai
Com n’ets de bo.

Acte VII. La peresa

Timofónica le informa que, actualmente, no existe ninguna línea en escrito con esta titulación.